UN CONTE PER PENSAR.

Buenas!!!!!!!!!!!!!!! a tots i a totes, cóm van les vacances? de segur que de meravella ja que sempre venen bé. Bueno sóc Marta Gonzálbez i avui hem toca a mi escriure al blog viatger. Després de pensar en que m´agradaria publicar, m´he decidit per un conte de Jorge Bucay, un conte que almeys per uns moment, en aquesta ràpida vida, ens fa reflexionar sobre molts aspectes importants per a crèixer com a persones. A més a més crec que aquestos tipus de contes ens poden servir per a plantejar-se quin tipus d´educació hem de donar als nostres alumnes, ja que la seua forma de pensar està en gran mesura a les nostres mans. Moltes gràcies si li dediqueu un minutet per a llegir-ho.

EL BUSCADOR

Aquesta és la història d´un home al que jo definiria com el buscador...Un buscador és algú que busca; no necessàriament que troba.

Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és allò que està buscant. Es simplement algú per al qual la vida es una búsqueda.

Un día, el buscador, va sentir la necessitat d´anar cap a la ciutat de Kammir. Havia aprés a fer un cas rigorós d´aquestes sensacions que venien d´un lloc desconegut de sí mateix. Així que ho deixà tot i sen anà.

Després de dos dies de camí, va poder veure ; Kammir. Un poc abans d´aplegar al poble, li va cridar molt l´atenció una montanyeta a la dreta del camí, estava recoberta d´una herba verda maravellosa i hi havien molts arbres, pardals i gran cantitat de flors de molts colors. La rodejava per complet una xicoteta valla de madera. De repent va sentir la curiositat d´entrar a aquest lloc, i al mateix temps descansar un poc del llarg camí fet eixe día. El buscador va començar a caminar entre unes pedres blanques que estaven distribuïdes entre els arbres. Al seure sobre una de les pedres va poder llegir: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 semanes i 3 dies. Es va sorprende un poc al adonarse´n que allò no era simplement una pedra sinò una tomba. Va sentir pena al pensar que un xiquet tant jovenet estava soterrat allí. Mirant al seu voltant,l´home se n´ adonà de que a la pedra del costat també hi havia un altra inscripció, es va acostar per llegir-la i aquesta deia: Yamir Kalib, vixquè 5 anys, 8 mesos i 3 semanes. El buscador es va sentir molt emocionat , ja que aquell lloc tant preciós era un cementeri, i cada pedra una tomba.

Va començar a llegir aquelles inscripcions i totes eren molt paregudes, en elles apareixia un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que el deixà totalment bocabadat va ser que el que més temps havia vixcut tan sols tenia 11 anys, i conmogut per un gran sentiment es va possar a plorar.

El cuidador del cementari que passava per allí es va apropar a ell i li preguntà si plorava per algún familiar. El buscador li respongué que no era per ningú familiar però que li diguera que era aquella cosa tant desagradable que passava en aquell poble, per a que hi hagueren tants xiquets morts. L ´ancià va somrriure i diguè:

Pot vosté estar tranquil ací no hi ha cap maldició. El que ocorre es que ací tenim una vella costum li contaré: Quan un jove cumplix 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que jo duc ací, per a que se la penje al coll. És tradició entre nosaltres que a partir d´aquest moment, cada vegada que algú disfruta intesament d´alguna cosa, obri la llibreta i anota en ella; a la esquerra que ha segut allò disfrutat, i a la dreta quant de temps a durat aquesta sensació.

Va conèixer a la seua novia i es va enamorar d´ella. ¿ Molt de temps durà aquesta sensació? ¿ Una semana? ¿Dos...?

Y després, l´emoció de la primera bessada..quant va durar? un minut? dos? tres?

Y el naixement del primer fill? Y l´enllaç del millor amic?

D´aquesta manera anem anotant en aquesta llibreta cada moment que disfrutem... Cada moment.

Quan algú mor, és la nostra costum, obrir la seua llibreta i sumem el temps disfrutat, per escriure´l al damunt de la seua tomba. Perque eixe és per a nosaltres l únic i vertader temps vixcut.